Párrafos mencionando a Ricardo y Javier MISSIÓ FEDERAL Cap a una solució compartida a Catalunya Francesc Trillas

Francesc Trillas

MISSIÓ FEDERAL

Cap a una solució compartida

a Catalunya

Pròleg de Miquel Iceta

Change will not come if we wait for some other person or someother time. We are the ones we've been waiting for. We are thechange that we seek.

(El canvi no vindrà si esperem a una altra persona o unaltre moment. Nosaltres som els que estàvem esperant. Nosaltres som el canvi que busquem).

Barack Obama (https://www.brainyquote.com/authors/barack_obama)

Dedicat a Ricardo Castro i la seva paciència 

Pròleg de Miquel Iceta

Quan Quico Trillas em va parlar del seu projecte de llibre i em va demanar que n’escrivís el pròleg, no vaig dubtar ni un segon a acceptar. El conec des de fa temps, he seguit la seva trajectòria i compartim algunes amistats, com la de Ricardo Castro, a qui dedica el llibre, i també l’admiració cap a un amic desaparegut de manera prematura, en Xavier Soto. Un cop llegida l’obra vaig alegrar-me molt d’haver acceptat l’encàrrec, no només per la coincidència en el contingut sinó també per la brillant i entenimentada exposició, en què arguments i conviccions van de la mà. En aquesta obra l’autor demostra grans qualitats de polemista en definir l’independentisme com a fase superior del pujolisme.

pág. 13

                            Introducció

En moments en què tinc l’autoestima baixa, el meu ego de vegades necessita, al mateix temps que oblidar –com a autodefensa mal entesa– les crítiques justes que em mereixo, recordar també els dos millors elogis que m’han fet (a part dels que em feien les meves àvies). Ricard Fernández, actualment un economista professional brillant al servei d’allò públic, dirigent de la Joventut Comunista quan Xavier Soto i jo (més ell que jo, que l’ajudava junt amb d’altres) dirigíem la Joventut Socialista, un dia, en una reunió oberta, va dir que estava content de ser de Federalistes d’Esquerres perquè sempre havia volgut estar en una associació on hi estigués jo (ja sé que exagerava, però a tots ens van bé aquestes coses). Ricard Fernández i Xavier Soto (que havien especulat amb la fusió de les joventuts socialista i comunista catalanes a la dècada de 1980) representen per mi el millor de Catalunya: els descendents de persones que van venir d’altres llocs i que es van comprometre a treballar colze a colze amb indígenes de vuit cognoms per fer no només una Catalunya millor, sinó un món diferent. Com que el Soto ja no hi és, podríem dir que la seva Catalunya ja no serà mai. Però estic segur que el seu esperit perviu no només en el Ricard, que està més viu que mai, sinó en les noves generacions de “Sotos” i Fernández.

Página 19

L’any 1991 vaig perdre la darrera oportunitat d’esdevenir historiador, en rebutjar una oferta de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) per ser professor ajudant d’història econòmica. Vaig haver de triar entre ser regidor de la Barcelona olímpica o ser professor ajudant d’història econòmica. Malgrat que la diferència de sou era, aproximadament, de quatre a un, vaig dubtar molt, i vaig arribar a escriure una

carta de renúncia a Pasqual Maragall quan “va córrer” la llista i em tocava a mi ser regidor, a la tardor de 1991. Que la decisió final d’acceptar entrar de regidor no va ser principalment pels diners ho demostra el fet que quatre anys més tard vaig baixar de quatre a un en decidir no continuar a la política professional (“Has quedat com un senyor”, em va dir Maragall, segurament alleujat perquè li feia un lloc a la llista municipal). Em van donar una beca d’unes 125.000 pessetes al mes, si no recordo malament, per cursar el doctorat d’economia a l’Institut Universitari Europeu de Florència (on em vaig retrobar precisament amb Joan Ramon Rosés, que hi feia el doctorat d’història i que havia

de ser el meu company de feina com a professor ajudant a la UPF). La carta va acabar a les escombraries després del “tercer grau” al que em van sotmetre Xavier Soto i Ricardo Castro, que van fer servir les seves millors dots persuasives després dels grans esforços que havien fet perquè jo anés a la candidatura municipal de Maragall en representació de les joventuts socialistes. Soc, doncs, llicenciat en història, però no em considero un historiador perquè no m’hi he dedicat mai professionalment. Ara bé, això no impedeix que hagi retingut una certa sensibilitat per la importància de la història i els riscos de la seva manipulació, especialment quan el nacionalisme està pel mig.

Página 72 y 73