Refotre! Jordi Font - Membre de la comissió executiva del PSC

 6/CRÓNICA     Diari de Barcelona Any 195              Dimecres 9 de desembre de 1987 

La intervenció al Parlament del diputat socialista Xavier Soto criticant amb les paraules fotre i emprenyar el desenvolupament de la llei d'arxius porta a l'autor a ironitzar sobre el comportament carca de la majoria de CiU. Els diputats convergents, es diu, no contesten el que els pregunta l'oposició sinó que tiren pilotes fora usant l'atac i la desqualificació. El verb fotre, conclou l'article, es fa servir a Catalunya quan hi ha motius per estar emprenyat.

                                Refotre!

                              Jordi Font

             Membre de la comissió executiva del PSC

El diputat Xavier Soto, secretari general de la Joventut Socialista de Catalunya, interpel·lava l'altre dia el consell executiu a propòsit de la llei d'arxius que el Parlament havia aprovat l'abril de 1985 i que resta encara pendent del més mínim desenvolupament. Dels vuit reglaments previstos, no se n'ha aprovat encara cap. L'Arxiu Nacional de Catalunya segueix sense regulació ni despesa corrent, mentre documents de valor històric són encara objecte de comerç.

     L'arxiu administratiu de la Generalitat és pràcticament inexistent; la Conselleria d'Ensenyament guarda els seus documents en un magatzem amb el 83% d'humitat, etcètera. Si no s'hi posa remei aviat, en el futur serà més fàcil obtenir materials d'abans del segle XIX - a l’Arxiu de la Corona d'Aragó, etcètera que materials d'aleshores ençà. Això i moltes altres coses va explicar Xavier Soto al Parlament, amb un to de continguda indignació i alhora, com deia Nani Riera en un seu article, de forma "seriosa, rigorosa, carregada de dades".

     Davant de la sorpresa de propis i estranys, el conseller de Cultura va sortir a respondre i, sense raons o ni tan sols excuses en relació amb la gravíssima situació denunciada, va pixar fora de test i va dir que Xavier Soto havia fet una "agressió barroera" contra la política arxivística de la Generalitat. L'endemà els diaris anunciaven que el llustrós i antropològic portaveu de CDC, Antoni Subirà reclamava una rectificació a Xavier Soto, la retirada de dues paraules que havia emprat en el moment del seu llarg discurs: "fotre" i "emprenyar".

     L'episodi és tot un paradigma de la realitat del nostre Parlament, regentat amb contundència per la majoria convergent. L'oposició pregunta naps i el govern li respon cols. O pitjor, com aquest cop: li respon amb l'atac i la desqualificació.

     És allò que ja passava abans amb els carques, quan els joves d'aleshores, en lloc de seguir dient "si, senyor", fèiem preguntes: per què només poden fer l'amor els casats?, per què no em puc vestir com m'agradi?, per què haig de dur el cabell curt?, per què… tantes coses. Ells aleshores et responien: "hippy!, pollós!. No admetien diàleg sobre els seus dogmes -sobre les seves febleses- i la millor resposta era la desautorització fàcil. Sempre pilotes fora, sempre les trampes retòriques de la gent de la crosta.

    Subirà, no fotem! T’emprenya que te les cantin clares i catalanes. Però hauries de respondre al que et pregunten.  Aquest cop, parla'ns de la llei d'arxius si us plau. No t'inventis històries que no són del cas. T'ho agrairíemem.

    Fotre? Emprenyar? Dos verbs genuïnament catalans. Tan catalans com el tortell del diumenge, com el drac i com el sant. A part altres accepcions eròtiques o delictives, fotre es fa servir per fer, posar, llançar etcètera. Sobretot quan hi ha alguna raó per estar enfadat o emprenyat i conseqüentment emfàtic.

    Per exemple, aquests dies, a propòsit de la famosa Lotto, molts ciutadans, sorpresos i emprenyats, diuen o pensen més o menys això: "No hi ha perill que es contradiguin els de l’EAJA, en Subirà ens els ha fotut tots junts a declarar. Que si hi ha algú, poc honorable, que hi fot negoci? Tothom té dret a preguntar-s'ho mentre no fotin el fotut favor d'explicar el per què del contracte escandalós amb Luditec: diu que és com si l'empresa que va instal·lar els caixers de El Corte Inglés no s'hagués limitat a cobrar-los i a fotre el camp, sinó que cada any s'estés fotent diners a la butxaca proporcionalment al total de vendes d'aquests grans magatzems, fins a uns quaranta mil milions -40.000.000.000- de pessetes en deu anys. Com és possible? És que són uns fotuts incompetents? O és que hi ha marro? I sinó, quina és la causa? Que l'expliquin d'una santa vegada, en lloc d'amagar-se darrera la senyera, refotre!”.

     És un exemple il·lustratiu de com el verb fotre es fa servir a Catalunya quan hi ha motius de pes per estar emprenyat.

https://ahcbdigital.bcn.cat/es/hemeroteca/visualizador/ahcb-d107904